Proyecto Naschy

Nos ha parecido muy interesante el escrito de Àlex Gorina, en el que habla de la situación de injusticia en la que el cine se encuentra en Catalunya, con todas las salas cerradas cuando está más que visto que estas se han adaptado perfectamente a las circunstancias actuales y que se trata de lugares muy seguros, tanto o más que museos y otros espacios culturales que sí permanecen abiertos. Gorina se rebela ante las bonitas palabras y las palmaditas en la espalda que siempre recibe la cultura de todos los gobiernos, que se llenan la bocaza sobre la importancia de la cultura como bien de primera necesidad. Pero al parecer no es así, así que mejor se dejan de palabras bonitas y dejan de mentir. Él lo explica, naturalmente, infinitamente mejor. 

Repetiré les meves paraules de la darrera LA FINESTRA INDISCRETA, transformada en un programa d’emergència per acullir la gent del cinema i el seu sacrifici. Les paraules avançades a l’espai dels MATINS amb la Laura Rosel, aquest divendres.

El cinema ha estat sacrificat. Vull dir, la Cultura ha estat sacrificada. Vull dir, la Cultura no és un Bé Essencial com ens deien fà pocs dies, i moltes vegades, perque allò que és ESSENCIAL no és PRESCINDIBLE, perdoneu. Vull dir, potser la Cultura i la gent de la Cultura han i hem d’assumir que hem de ser sacrificats com tants àmbits ho són; però no ens torneu a dir que sóm un Bé Essencial només per quedar bé amb tots nosaltres. De fet ho sabiem de tota la vida que la Cultura no ha estat mai ni un Bé Essencial, ni una prioritat, ni un orgull, ni una preocupació rellevant per tots i cadascún dels Governs dels darrers 45 anys a Catalunya, però ara l’Emperador ha sortit despullat al carrer i tots hem vist com li queien les màscares de les afirmacions gratuites. No volem que ens feu més la “pilota”, volem fets, proves, congruència.

El que ha passat aquest divendres és molt gros. Especialment per tots els greuges comparatius mal calculats que comporta. El primer, la sospita que la Conselleria de Cultura ocupa un lloc no diré residual, però sí secundari en les discussions del Govern, tant en els pressupostos com en la preocupació pel Sector . ¿Se l’escolten a la Consellera, se la creuen?

Aquest és el moment d’acotar el fet que s’atura tota la Cultura sense temps per reaccionar, i es crea una excepció amb les Biblioteques, Museus i Galeries d’Art etc… en nom del seu poc atractiu, i per tant ocupació (semblen pensar!!) , és a dir que hi va poca gent, i això ja mereixeria tot un altre article. Però és que, i ara parlo només en nom del meu àmbit i el de La Finestra Indiscreta, el Cinema, suposar que als cinemes hi va més gent que el 33% d’ocupació que es permet a Museus, Espais d’Art i Biblioteques és desconèixer la realitat del sector.

Em demano quantes vegades aquestes darreres setmanes, després de les reobertures de les sales els responsables del país han anat als cinemes. Voldria saber, sí, quantes vegades hi van els tècnics dels departaments a comprobar què fem i fan les espectadores i treballadores dels cinemes, però els hi puc garantir que sóm un món obedient, ordenat, net, civilitzat, supervivent i responsable. Massa. Hem callat massa temps.

A una sala de cinema qualsevol, aquests últims temps hi trobàves potser 6 persones quietes al seu lloc i amb les mascaretes sempre. I si el que convenia era evitar la socialització m’estranyaria molt que aquesta no es produeixi en les visites als museus, exposicions i altres (i me n’alegro molt per ells, consti) . Però han provocat un absurd, incòmode, injust greuge comparatiu, amb moooolta desinformació…i no vull sospitar que també intervingui aquella habitual mentalitat elitista de la cultura en els àmbits oficials…o sia, del que és més cultura i del que és cultura de rang inferior……

Per tant, feta l’excepció és evident que algú ha triat, i si ha triat ha dividit. Meravellós. Vull afegir també una altra dada: en el meu dia a dia, sovint sóc a llocs de treball on trobo més persones concentrades en un espai més petit que els cinemes, mantenint distàncies com als cinemes, amb mascaretes com als cinemes, però socialitzant molt, moltíssim més del que es socialitza veient en silenci i atenció una pel.lícula. Però clar, aquesta socialització és aceptable i inevitable, perque cal que la gent treballi. Són, sí, els temps moderns, i eterns.

Parlem, doncs, de feina. Faré un incís: sé que és vital que les escoles siguin obertes, que els nens no perdin pistonada, que els professors ho cuidaràn tot moltíssim. Olé. Endevant, però no m’agrada gens sospitar que ens amaguen un ou ben real: ho diré en veu baixa, que no em senti ningún….psitttt…..”cal aparcar els nens perque els pares puguin treballar, i si no és un drama pel país”. Que ho és. De tota manera sé, sabem tots, que mentre els centres de treball siguin oberts i no s’imposi el tele-treball d’una manera definitiva, són també i sobre tot la Gran Socialització del país, i una Gran Socialització és, han dit, el perill més gran.

I ara ens adeverteixen que si totes les mesures no acaben de funcionar serem culpables d’haber de tancar-nos a tots. ¿Nosaltres culpables?…no, no només nosaltres. També vosaltres per no haber-nos tancat ja. I és que les empreses i l’economia són la última frontera, el Bé Essencial autèntic. El Gran Golem. Els nens han d’anar a escola, nosaltres a treballar, i la resta a callar.

¿Creieu de debó que la Cultura és només el territori d’una colla d’il.luminats i les seves parides, i d’uns pocs milers de persones antiqüades que encara es deleixen per llegir, anar al teatre i al cinema, sentir música, crear i multiplicar un país amb sensibilitat, humanisme, pensament i inspiració compartides? Doncs no. La Cultura amigues i amics és també Empresa, Economia, Treball, Superació de país, Futur….La Cultura hauria de ser també a la última frontera; perque si no és que heu discriminat entre Empreses i Empreses, entre Economia i Economia, entre Treballadores i Treballadores, i ens envieu un missatge enverinat, clamorós, insoportable: que existeixen empreses, negocis, interessos i Poders intocables, i altres (com he dit abans) prescindibles. Encara que sigui una temporada. O dúes. O per sempre, perque la seva fragilitat, instaurada en dècades de marginalitat i incomprenssió, ja les havien abocat a l’extermini. I això d’ara és gairebé una eutanasia.

Acabaré amb una afirmació. No vull morir. No vull que ningú dels que estimo es mori. No vull que ningú que conegui es mori. No vull que mori ningú. Estic segur que molta gent com jo está disposada a sacrificar moltes coses, però amb algunes condicions: si us plau, no ens enganyeu més. Sabem que si no prenguessiu mesures sortirien els que sempre criden a reclamar perque no les preneu. Però no és aquest el tema.

Falta lideratge i sobren guerres i capelletes sobre els petits àmbits de poder dels que opinen i prenen decissions. És massa evident. I, sobre tot, fà vergonya, molta vergonya descubrir el que ja vam descubrir abans d’abans d’abans: que hi ha treballs de primera i de quarta. Ciutadans de primera i de quarta. Cultura de primera i de quarta. Conselleries de primera i de quarta divisió. ¿Cóm voleu que anem tots a una si uns sóm de primera i els altres sóm de la cúa? Jo no vull saber res d’un país classista i que no estimi ni consideri un Bé Essencial la seva Cultura.

Dedico aquest comentari a la productora Marta Esteban, al director Cesc Gay i a tot l’equip de SENTIMENTAL, una de les grans pel.lícules catalanes d’aquest any que ja poden veure tots els espanyols excepte els catalans. Als distribuidors, als exhibidors, als Festivals, a la gent del cinema del meu país i a la gent del cinema d’arreu, al CINEMA. A la CULTURA. Sou els meus herois.