Proyecto Naschy

Aquest any, el cartell del Cryptshow Festival rendeix homenatge a una imatge icònica… però reinterpretada a la nostra manera. La fotografia de Joe Rosenthal on es veuen uns soldats alçant la bandera nordamericana a la illa d’Iwo Jima i que simbolitza la victòria dels Estats Units d’Amèrica sobre Japó, durant la II Guerra Munidal. En aquest ocasió, on abans hi havia herois de guerra, ara hi alcem els veritables protagonistes: les criatures, monstres i malsons que han definit el festival al llarg dels anys. La imatge és obra de l’il·lustrador Toni Benages.

El cartell serveis per celebrar una data molt important per al festival, la vintena edició. Una edició on els organitzadors hem decidit celebrar el gènere i celebrar-nos a nosaltres mateixos per sobreviure en un món hostil.

Nosaltres.
Podria semblar una paraula innocent, un pronom qualsevol, però en el fons és una invocació. Un cercle traçat a terra. Una frontera difusa entre allò que som i allò que ens mira des de l’altra banda.

El fantàstic.

No és només un gènere, ni una secció de la llibreria. És una manera d’entendre el món. És la sospita sota la superfície, l’esquerda en la realitat, el dubte sobre el relat oficial; aquest punt i coma fora de lloc.

Som festival.

Però també som el públic que omple les sales. Qui escriu, qui llegeix, qui il·lustra, qui discuteix fins tard. Som qui defensa el gènere quan sembla que no toca.

Som vosaltres.

Vint edicions no són només una xifra rodona. Són una acumulació de mirades i visions, de descobriments i revelacions, de curts que ens han sacsejat, de converses a peu de bar. De persones que hi han passat i de persones que s’hi han quedat.

Vosaltres sou el Cryptshow.

Però no som una marca. Som el que passa quan algú decideix que val la pena dedicar temps i energia a una cosa tan estranya i tan necessària com la fantasia, el terror i la ciència ficció. Som la suma de totes les edicions, però també la promesa de les que vindran.

Nosaltres som el Cryptshow.

I no estem sols. Hi ha altres festivals, altres trinxeres on el terror no és un marge, sinó un centre de gravetat permanent. On en la foscor també hi ha pensament i bellesa.

Som un brou de cultiu.

Per tot això, aquest any celebrem el gènere. Celebrem els festivals que el sostenen. Però sobretot ens celebrem a nosaltres. Sense arrogància ni altivesa. També sense falsa modèstia. Amb consciència del que som: fràgils, precaris, tossuts.